Dia 7 - Dijous 12.9.2013. Ouzoud-Beni Mellal-Khénifra-Azrou-Sefrou. 408 km.
A les 6:20 em desperten un seguit de sons que fa el mòbil. La connexió Wi-Fi del riad falla molt i ara acaben d'entrar, tots de cop, els missatges que havia de rebre ahir. Mig adormit, els llegeixo i contesto, fent la petita crònica que vaig mantenint amb el grup d'amics per WhatsApp. Em fa especial il·lusió veure les fotografies que m'envien de la Via Catalana.
Un cop esmorzat i sense haver pogut pagar amb targeta perquè la connexió d'internet torna a fallar, vaig a recollir la moto. Al pati on ha passat la nit algú ja ha fet el primer te.
Surto de
Ouzoud a les 7:40. Amb 15,5º fa una, diem-ne, agradable fresqueta.
Per la R304 em dirigeixo al poble d'Azilal, un patriòtic centre de desenvolupament regional. Sense aturar-m'hi, puc copsar que, en contrast amb les desmanegada Ouzoud, és net, polit, endreçat i ordenat. Poc després passo un coll i baixo per un pintoresc paisatge de muntanya cap a l'embassament de Bin-el-Ouidane que abasta d'electricitat tota la regió. És molt gran i a la vora hi han edificats alguns complexos turístics.
La carretera continua pujant i baixant per un paisatge muntanyós, fins que, decididament, baixa cap a la plana i començo a notar la calor.
Passat el poble d'Afourer, desemboco a la carretera principal que uneix Marrakech i Fès, la N8.
Deixo enrere la solitud de la que he he gaudit fins ara i sobtadament em submergeixo tot d'una en el maremàgnum de la carretera.
Continuo fins a la ciutat de Beni-Mellal.
Abans de sortir de casa em ballava pel cap intentar retrobar l'amfitrió que aqui, fa 36 anys, ens va hostatjar esplèndidament al meu germà i a mi a casa seva, per poder donar-li les gràcies que no vam poder donar-li llavors. Ara deu tenir ben be 70 o 80 anys. Dieu-me agosarat o ximplet, però m'encantaria trobar-lo, encara que reconec que el més probable es que hagi oblidat completament aquell parell de joves que va acollir una nit d'estiu a casa seva fa una eternitat.
Quan arribo a Beni-Mellal em trobo amb una ciutat desconeguda, amb una gran avinguda plena d'edificis alts i moderns. El poble antic deu existir, però envoltat de barris nous no el puc reconèixer.
Acabo de travessar la ciutat i quan ja estic a la sortida, penso que si he esperat tants anys, be puc perdre una estona buscant el meu amfitrió. Sé que, en aquella època, era el concessionari de Seat i Simca a la zona i que estava ubicat al nord de la ciutat. Per tant busco un concessionari de vehicles per allà, a veure si algú em pot donar alguna pista. Vaig donant tombs i veig una benzinera amb el concessionari Peugeot al costat.
M'aturo a preguntar i ningú en sap res. Tanmateix em diuen que m'esperi perquè ha de venir el propietari i potser em sabrà dir alguna cosa.
Al cap d'una estona, arriba un xicot de mitjana edat i em diu que és el fill del propietari. Li pregunto per l'antic concessionari Seat i Simca i em diu que són ells mateixos, però que ja fa anys van canviar a Peugeot!
Tinc una gran alegria. Pregunto pel seu pare. Em respon que es diu Mohamed, que és gran i que es troba be, però que estarà uns dies fora per feina, i em confirma que si, que fa anys tenien una casa a les afores envoltada de jardí, tal i com jo li descric. Evidentment no te ni idea de l'episodi de què li parlo però em diu que li comentarà a son pare quan el vegi. Tinc la impressió que tanco un cercle quan escric a mà, amb 36 anys de retard, un missatge d'agraïment que li demano faci arribar al seu pare.
Content, continuo el camí. A la vora de la carretera, que ja no va tant plena, hi ha vàries cases, alguna de les quals deu ser, segurament, la que ens va hostatjar fa tant de temps.
Segueix fent força calor i a Kasba Tadla m'aturo en un bar a peu de carretera on demano l'enèsim te a la menta. El cambrer deu haver vist la senyera que duc al casc perquè se m'adreça en català i em diu que ha treballat a Platja d'Aro, el Vendrell, Jaén, el Ejido etc.
i que fa poc ha tornat al seu país, i que s'hi està millor.
Uns quilòmetres més enllà, al poblet d'El Borj, m'aturo a dinar en una estació de servei amb restaurant. Com tantes vegades, sóc l'únic client, doncs la carretera ha perdut ja bona part del trànsit. Son 2/4 de 2.
Cal anar fent via i reprenc el camí. Em dirigeixo a Azrou i Ifrane, poblacions per les quals ja he passat a l'anada.
Després d'Ifrane, m'endinso en el bosc de cedres. Està formant-se una tempesta i comença a ploure. M'aturo a posar-me la roba impermeable. La pluja es va fent cada vegada més intensa, acompanyada de ràfegues de vent.
Quan deixo enrere el bosc, abandono la carretera principal que mena a Fès i agafo a la dreta una carretera secundària que empalma amb la R503 que m'ha de dur a Sefrou i desemboco en una plana de dilatats horitzons. Al cel, els núvols de tempesta descarreguen amb força aquí i allà.
L'ambient que percebo em sembla impressionant. En la immensitat del paisatge solitari, el núvols es van recargolant mostrant tota la gama de colors grisos, blaus i violeta, que combinen a la perfecció amb el verd marronós de la terra molla i desolada. El vent xiula i em sacseja, els trons retrunyen i la pluja em colpeja. I jo, muntat sobre la moto recorrent aquest gran escenari natural, sóc conscient que estic assistint, com a únic espectador, a la representació d'un espectacle esplèndid.
Mica en mica, van caient els quilòmetres i la tempesta s'esvaeix, encara que el vast paisatge continua sent extraordinari. Cada punt de l'horitzó em sembla un quadre.
Durant tot el temps en què, completament sol, vaig recórrer el paratge, vaig gaudir d'un dels moments més íntims, singulars i colpidors del viatge.
Hi ha moments que tenen una banda sonora i la d'aquest no pot ser una altra que: https://www.youtube.com/watch?v=ZkWYr1U3Hzk
Acabada la representació, per un seguit de revolts vaig arribant a Sefrou, una antiga i pintoresca localitat berber on faig cap sobre les 5 de la tarda. He fet 408 km.
Segons la guia, Sefrou (en amazig Assefrou, de as, lloc, i efrou, amagatall) avui té més de 64.000 habitants, i cap a l'any 800 hi va viure Mulay Idriss II mentre supervisava la construcció de la propera ciutat imperial de Fès, o sigui que Sefrou és encara més antiga.
Després de preguntar un simpàtic policia, m'atanso al que jo en diria la Plaça Major, davant la Bab-al-Maqam, una de les portes de la muralla que encercla la petita medina, que un riu, el Oued Aggaï, divideix en dues parts. La guia recomana vivament la casa d'hostes Dar Attamani, amagada en un petit carreró al cor d'aquesta i vull trobar-la.
Just quan aparco se m'acosten uns quants xicots que pugnen per fer-me de guia, i jo no en vull cap. Només els encarrego la vigilància de la moto i, acordat el preu i encara vestit de romà, travesso la porta i m'endinso pels carrerons cercant la Dar Attamani.
Estic cansat i el plànol de la guia és tant petit que no em puc orientar. Per això, desfaig el camí que he fet i torno a la moto, on trobo el vigilant i un seu company asseguts al damunt. Mentre penso què fer, se m'acosta un home baixet, una mica desdentegat, que m'allarga una usada targeta de visita on es llegeix "acompagnateur touristique". Em diu que em pot ensenyar un lloc segur on deixar la moto i després dur-me a un bon allotjament. Aviat faig tractes amb ell, doncs no vull patir per la moto i tampoc crec que me'n surti sol en el laberint de la medina. L'home, tot decidit i evidentment sense casc, puja al seient de darrera i em va indicant el camí fins una placeta on em diu que puc deixar la moto que estarà vigilada fins que me'n torni a anar, mentre fa tractes amb el vigilant. Tot seguit el convenço perquè em dugui a la Dar Attamani i no a l'allotjament on em volia portar.
Agafo la bossa i el casc, entrem a la medina i em guia per alguns estretíssims carrers fins a la casa.
L'allotjament m'encanta. La casa és petita i les estances, cadascuna diferent, estan distribuïdes al voltant d'una estreta escala que comunica el soterrani amb el terrat. M'hi quedaré per 23 euros la nit, inclòs l'esmorzar. L'habitació, amb bany privat, és al soterrani però té unes finestres que donen a una mena de pati o celobert. Sembla una cel·la monacal però és molt confortable. Això si, la rústica porta no ajusta gaire be i es tanca amb un gran cadenat. La trobo perfecta.
A mode de benvinguda ens serveixen a l'acompagnateur i a mí un té a la menta al terrat, on puc fer-me una idea de l'abast de la medina i xerrar una estona amb una parella de Lyon de la meva edat.
L'acompagnateur està molt animat, vol ser simpàtic amb mi i s'ofereix a ensenyar-me tota la medina. A més té un castellà una mica rovellat i s'esforça en practicar-lo. Fem tractes, fixem el preu de la visita i quedem per trobar-nos d'aquí tres quarts d'hora doncs abans em vull dutxar i descansar una mica.
A l'hora acordada es presenta a buscar-me una mica més alegre del compte, per no dir torrat com un cep! A la vista del panorama em plantejo si engegar-lo a pastar fang o continuar amb el tracte.
No para de preguntar-me si estic content i em diu que si jo ho estic ell també n'està. No sabeu prou be com n'estava de content!
Reflexiono que si vull veure la medina estarà be comptar amb algú que em faci de guia i que al cap i a la fi, una visita personalitzada i comentada entre vapors d'alcohol no es presenta cada dia, de manera que ja fosc, comencem el recorregut.
Tothom el saluda, cosa que em tranquil·litza i, fent tentines, em guia pels carrerons. Entrem a un munt de botigues de tota mena, em presenta els comerciants i la faig petar amb alguns, mentre ell s'emprova barrets i esgrimeix punyals de fira. M'ho estic passant molt be.
Prop de la Mellah, l'antic barri jueu, per uns estrets carrerons em du a una placeta mal il·luminada. Pujant unes escales, empeny una reixa que dóna accés al que intueixo com el pati interior d'un edifici que està completament a les fosques i em convida a passar. Hi entro amb una mica de recança. Al mig de la foscor, de sobte comença a cridar com un boig. S'encenen unes llums al final del pati, i apareixen dues dones amb un marrec que reconeixen alleujades al meu cicerone i per un petit preu, obren per mi sol, les portes de l'antiga sinagoga, que en els seus temps aplegava una comunitat jueva de més de 8.000 persones.
Puc passejar-me tranquil·lament per tots els espais. Als armaris encastats encara hi ha els llibres d'oració, que evidentment no sé distingir. En fullejo uns quants i els torno a deixar al seu lloc. La sinagoga em sembla una autèntica joia, i tenir-la aquesta nit solament per a mi em compensa amb escreix la recança inicial. Hi esmerço una bona estona i m'assec a tots els llocs possibles intentant imaginar-me-la com seria amb la comunitat reunida pel servei del Shabat o per celebrar un Bar Mitzbà.
És un petit miracle i, malgrat que gràcies a haver anat durant molts anys a un col·legi de capellans sóc un descregut, sento un profund respecte per aquest lloc detingut en el temps i desitjo vivament que, inch'allah, se segueixi conservant.
Donant per acabada la primera part de la ruta, em du, encara dins la medina, a una casa d'hostes que regenta sa germana. Hi entrem i me l'ensenya fil per randa, inclosa l'habitació que ara mateix ocupa una parella que està al pati interior fent un te. Està molt be però em sembla menys transformada la casa on m'estic.
Parlo una estona amb la seva germana mentre ell s'alleuja dels líquids que ha ingerit i ella, a part de recomanar-me el seu establiment, m'insinua clarament en veu baixa que esta preocupada per l'estat en què veu el seu germà, que deu ser massa sovint.
Quan sortim, l'acompagnateur s'entesta a convidar-me a una cervesa. Jo ja en tinc prou i li dic que moltes gràcies però que no em ve de gust i que ja hem de tornar a l'allotjament, però ell insisteix en què si jo estic content ell encara més, i que m'ha de convidar tant si com no a una cervesa. No tinc gaires alternatives i també pot ser una nova experiència.
Així que sortint de la medina, anem a parar a un bar on tenen llicència per servir alcohol. Ens assentem en un reservat gran separat de la resta del local per un paravent. A la taula del costat hi ha tres homes que, en silenci, beuen gots de vi d'una botella. El meu acompagnateur els saluda i me'ls presenta fent tot d'exageracions. Deuen ser vells coneguts.
Quan ve el cambrer li demana dues cerveses. M'hi encaro, li dic que jo no en vull i demano una botella d'aigua. Ell insisteix que vol que li serveixin dues cerveses i tenim una petita discussió. Quan el cambrer torna, du una botella d'aigua per mi i per ell… les dues cerveses, que sense pressa però sense pausa, les va passant pel ganyot.
A l'hora de pagar, discretament per sota la taula fa un explícit gest fregant els dits polze i índex. Vol que li doni els diners que hem acordat perquè el beure, el vol pagar ell. Suposo que també ha de pagar els gots que, abans de venir-me a buscar, li deuen haver servit a crèdit dels futurs honoraris. Un cop liquidat el deute, li dic imperativament que ja hem de tornar a l'allotjament. Esta relativament lluny i amb passos vacil·lants em du per llocs que no reconec mentre va repetint com un mantra: "estás contento?". Finalment, tornem a entrar a la Medina per una porta diferent i, travessant els ara deserts carrers, em planta davant la porta de la Dar Attamani.
Quan jo entro, ell s'entesta tant si com no en què també vol entrar, i com que ara si que m'ha acabat els torrons, sense gaires contemplacions li tanco la porta als morros. Fi de la història.
Demà a l'hora que em vull llevar no hi haurà cap responsable, i per això pago ara i la noia que en té cura em mostra la cuina i la nevera perquè jo mateix em pugui fer l'esmorzar l'endemà. Una solució ben senzilla.
Per avui ja he tingut prou emocions. Ara cal pair-les, relaxar-se i dormir. Bona nit.
Dia 8 - Divendres 13.9.2013. Sefrou-Ketama-Al Hoceima-Nador-Melilla. 436 km.
Tal com he previst, em llevo d'hora i, sense fer soroll, acompanyat només pels roncs que se senten dues portes més enllà em faig l'esmorzar i me'l cruspeixo a la cuina. Després rento l'escassa vaixella que he fet servir i la torno a posar a la lleixa d'on la he agafat.
El camí de sortida per dins la medina, avui, no el trobo gaire complicat i aviat surto per la Bab-al-Maqam a la gran plaça. Esta plovent.
Ahir no m'hi vaig fixar i ara no recordo ben be on és la placeta on vaig deixar la moto. Arrossegant la bossa i el casc, faig un exercici de memòria visual i després d'un parell d'errades la trobo. Pago al vigilant, que es veu tot un professional assegut en una cadira alta davant un pupitre recolzat en un arbre on escassament es protegeix de la pluja. Tot està correcte, engreixo la cadena, carrego la bossa i em disposo a sortir.
Arrenco a les 7:10. Fa uns relativament agradables 18,5º, i segueix plovent.
Sense gaires entrebancs deixo enrere la ciutat i agafo l'ampla autovia de Fès que la pluja ha deixat plena de fang, de manera que una vegada més he de conduir amb suavitat i atenció. Poc abans d'arribar-hi evito la ciutat, agafant la mateixa carretera de circumval·lació que vaig prendre a l'anada, però en direcció contrària, si be avui cercaré en direcció nord la N8 que, a través de 160 quilòmetres, passant per Àin-Âicha, travessa les muntanyes del Rif i du directament a Ketama, la capital del tràfic d'haixix.
Em trobo amb una carretera força bona i quasi sense gens de trànsit. La majoría de cotxes que em creuo son grands taxis, que la gent espera asseguda a la cuneta i que son una forma habitual de transport.
La carretera, que no es gaire entretinguda, va passant per ondulats turons.
Al cap de poc se m'encén el llum de la reserva. No sé on hi haurà la següent benzinera i tampoc hi ha pobles a la vista. M'ho prenc amb filosofia i penso que si em quedo sense, alguna solució trobaré. De moment els quilòmetres van caient en un paisatge que mica en mica va sent més muntanyós.
Com quasi sempre, quan estàs apurat apareix una estació de servei i empleno el dipòsit. Sense gaire història passo Àin-Âicha i començo la pujada per les muntanyes del Rif. A la meva dreta hi ha les muntanyes del Jbel Tidiquin, que amb 2448 m. és el cim més alt del Rif.
Després de passar el darrer coll on comença la franca baixada fins a Ketama, la carretera es torna sinuosa i es va deteriorant progressivament, hi ha més forats i l'asfalt és força més irregular.
Em fa gràcia passar per aquí, doncs és el mític destí de "bajarse al moro" (recordeu l'obra de teatre?) dels hippies que fa anys hi venien a comprar haixix, cànnabis, xocolata, costo, kifi, grifa, majoun, maria, marihuana, o com vulgueu dir-n'hi.
He llegit que el cànnabis es va començar a conrear a Ketama ja al segle XV i el 1912 Espanya en va concedir el dret de conreu a unes quantes tribus rifenyes. El 1956, amb la independència del Marroc es va prohibir, però arran dels conflictes que va provocar, poc després es va tornar a autoritzar. S'embla que el seu conreu ocupa 1.340 km2 i representa quasi el 40% de la producció mundial, Avui és la principal activitat econòmica de la regió i una immensa font de divises, encara que els camperols no en treguin gaire partit.
El lloc té mala fama, diuen que es una zona sense llei, on tothom dóna per descomptat que l'únic que pots fer es anar-hi a traficar i la policia no hi posa els peus. Estàs a mercè dels traficants.
Ja a prop de Ketama paro en una benzinera que té un petit bar al costat, perquè vull passar per la zona amb el dipòsit ple, sense haver d'aturar-me. Encara que suposo que no és Xicago ni el salvatge oest, prefereixo ser prudent, no haver d'entretenir-m'hi gaire i passar aviat de llarg.
Mentre empleno el dipòsit, se m'acosta un home que em convida a prendre cafè amb una colla que està asseguda al bar i em pregunta si fumo. Ràpid, li etzibo que per no fumar, no fumo ni tabac i sense deixar que continuï la conversa em poso els guants i m'apresso a posar-me en marxa de nou.
Al cap de poc em creuo amb uns quants cotxes atrotinats conduits per xicots joves que, només veure'm, comencen a tocar el clàxon insistentment, fan ostentosos gestos perquè m'aturi i es duen dos dits a la boca fent el gest de fumar, però la cosa no passa d'aquí. Potser els ha trucat "l'amic" que he fet a la benzinera?
Sense altres contratemps veig el cartell que indica que he arribat a Ketama, però quan me n'adono i vull parar per fer-li una fotografia ja l'he sobrepassat, així que continuo doncs prefereixo no fer-la que deixar la moto sola i tornar enrere a peu.
Aquí i allà, en feixes als vessants dels turons es veuen plantacions de "maria" encara que, diuen, la veritable producció no es veu des de la carretera. Això no obstant algunes altes plantes d'un verd ufanós esquitxen els vorals.
Tinc una estranya sensació al pensar en la mala sort de la gent que té la desgràcia de nèixer en aquest racó de món.
Passo amb recança i sense aturar-me la petita, polsosa, deserta i atrotinada població i agafo el trencant que en direcció est assenyala Al Hoceima. El primer tram transcorre entre grans cedres.
Encara em trobaré un parell de vehicles que amb gestos m'oferiran "mercaderia".
Mica en mica deixo enrere la zona i m'endinso encara més al cor de les muntanyes del Rif. La carretera és revirada i el paisatge aspre. M'imagino la vida en aquests indrets molt dura i solitària. En canvi, els 114 quilòmetres que em separen d'Al Hoceima son fantàstics pels que venim de turisme i ens agraden les carreteres de muntanya. M'atipo de revolts. Com que el trànsit és molt escàs i el ferm és bo, gaudeixo d'allò més conduint.
Arribo a Al Hoceima, l'antiga Villa Sanjurjo fundada pels espanyols la dècada de 1920, sobre un penya-segat que mira a la platja i al port, com a plaça forta durant la guerra del Marroc. Pels voltants hi campava el famós Abd-el-Krim, l'astut i intel·ligent líder dels rifenys en aquella cruel i absurda guerra.
Avui és una gran ciutat de turisme i negocis, de més de 100.000 habitants, on es parla més Tarifit, la llengua berber del Rif, que espanyol.
Passo llargs i amples boulevards amb edificis nous a cada banda i esmerço una bona estona fins arribar al centre, la Plaça Mohamed VI, on hi ha el Centro Cultural Español.
No m'hi entretinc gaire i surto de la ciutat. A la mateixa badía d'Al Hoceima, davant la platja de Sfija, m'aturo per veure a molt poca distància tres dels singulars reductes de sobirania espanyola que queden al nord d'Àfrica: el Peñón de Alhucemas, ocupat el 1673, que entre altres coses havia estat presidi i on hi ha una petita guarnició de soldats, i els illots de Mar i de Tierra, que fa poc van ser objecte d'atenció al ser ocupats per alguns immigrants.
Algunes de les fotografies que vaig fer se'm van esborrar (coses de no dur càmera i fer-les totes amb el telèfon) i per això en poso una baixada d'internet.
Per saber-ne més:
http://www.youtube.com/watch?v=ddOxwhj97fE
http://politica.elpais.com/politica/2012/09/07/actualidad/1347043637_753978.html
D'esquena a la platja, a l'altre cantó de la carretera, l'activitat segueix sent ben rural.
Satisfeta la curiositat, continuo per la nova i revirada N16 (en diuen la Rocade Méditerranénne) que al llarg de 150 quilòmetres ressegueix la vora del mar i arriba a Nador. Sembla que la crisi ha aturat molts, no tots, dels projectes de grans complexos turístics que amenacen amb canviar per sempre la fisonomia d'aquesta costa i pels quals es va construir aquesta carretera.
Con en el tram anterior, l'excel·lent asfalt, l'amplada i el trànsit escàs em proporcionen una llarga i agradable conducció en la que, per distreure'm, canvio sovint de ritme mentre ballo amb la moto i els revolts de la carretera.
Així arribo a Nador, i com que penso que vaig be de temps i el noble final de l'esquena em demana un descans, faig una parada tècnica a prendre un te a la menta i veure passar gent, en una cafeteria davant una curiós monument al futbol. El termòmetre marca 28,5º.
Havent descansat, faig el darrer tram per terres marroquines que ja conec fins al port de Nador, i busco les oficines dels ferris, que estan en l'ample carrer, ara força desert, que dóna entrada al port. Hi trobo dues companyies navilieres i després de sortejar els busca-vides, em diuen que tots els vaixells que surten avui van plens i que solament hi ha lliures els passatges més cars amb camarot. Com que no he fet gens de cua ni veig gent esperant pels voltants, insisteixo que hi ha d'haver passatges més barats, perquè em sembla que és una simple excusa per vendre'm un passatge dels més cars. Llavors, un empleat fart de mi, em diu una mica emprenyat que si no me'l crec, que creui la frontera de Melilla que està al costat mateix i que ho provi allà.
Una mica ferit en l'amor propi, l'engego mentalment a pastar fang i després de dirigir-li una mirada assassina, decideixo fer-li cas.
Així que em torno a posar els guants i el casc i només girar la cantonada del fins ara desert carrer em trobo de sobte amb un caos de vehicles que, desordenats en varis carrils, fan una llarga cua per passar la frontera. Em pregunto si l'escàs territori de Melilla podrà acollir-los a tots i si jo tindré temps de creuar la frontera i agafar el vaixell aquesta mateixa tarda.
Immediatament se m'acosten corrents dos xicots que, al meu costat, es barallen a crits per agafar-me de client. Després d'una batussa en la que quasi arriben a les mans només en queda un que ja no em deixarà, però que serà la persona que, a tota pastilla, farà el miracle d'aconseguir que els cotxes s'apartin i em vagin deixant passar fent acrobàcies fins al davant de tot i aparcar on esta prohibit. Després em demana el passaport per, saltant-se també la cua de persones, fer ell mateix els tràmits. Perdent les maníes li entrego el passaport i m'assec tranquil·lament però sense perdre'l de vista, a esperar que torni amb els papers segellats. Només he d'anar jo personalment a fer segellar per darrer cop el passaport a la gendarmeria.
Mentre espero, rectifico mentalment la impressió d'ordre que vaig tenir quan vaig creuar la frontera ara fa vuit dies. Els darrers minuts m'han fet connectar de nou amb l'autèntic esperit del campi qui pugui.
Al cap de poc esta tot llest i amb 10 euros menys i una certa sensació de triomf, entro amb totes les de la llei a la ciutat autònoma de Melilla. La policia i la guàrdia civil em donen la benvinguda.
Es va fent tard i em dirigeixo directament al port que em sembla força lluny.
Quan arribo a la moderna i envidriada terminal, aparco i sense perdre estona vaig directe a les guixetes de venda, sobre les quals, uns rètols amb unes brillants lletres vermelles que van desfilant, em passen per la cara que s'han exhaurit tots els bitllets d'avui per anar a Almeria. Després de fer una ordenada cua, quan arribo a la finestreta les noies que els venen m'ho confirmen. O sia que el noi de la naviliera marroquina tenia raó, i em disculpo mentalment. Com que no tinc altre remei, compro un bitllet per proper vaixell que salparà demà al matí i em disposo a conèixer mínimament la ciutat.
Quan surto per agafar la moto, un xicot se la està mirant i comencem a parlar. Quan li dic que busco allotjament, en diu que té la solució i agafant el seu scooter em guia al cèntric Hotel Rusadir (el nom antic de Melilla), que està relativament a prop.
No sé l'hora que és quan m'hi deixo caure, però estic força cansat. Agafo una bonica habitació, em dutxo i em disposo a conèixer Melilla la nuit.
Tot es redueix a buscar un restaurant per sopar. Després d'un parell de tombs, em decideixo per un que està al costat del port. Em deixo aconsellar i em serveixen "pejcaito frito y morrone" amb una cerveseta.
A 1/4 d'11 del vespre ja estic pesant figues i me'n vaig a dormir. Ha estat un dia força cansat.
Abans no m'adormo, sona el mòbil. És un amic que em diu per WhatsApp: "Vigila que no et surti l'esperit de Paquito el Chocolatero, que la guerra civil es va iniciar per aquí."
Jo no ho sé encara, però són paraules premonitòries…
Avui la ciutat celebra les festes de Moros i Cristians i hi ha una gran desfilada amb cavalls i comparses que llueixen vestits espectaculars amb tota mena de lluentons mente executen coreografies grupals i van saludant d'entre el públic a parents i coneguts. A més, hi ha una animadíssima fira de mostres de restaurants i cellers de la zona on, a peu dret, sopo a base de tapes i tastets de vi que em semblen excel·lents. L'ambient, com a l'anada, és festiu i alegre, i jo també una mica alegre, me'n vaig a dormir.
Una parella amiga meva que està passant el cap de setmana a Altafulla em diu per WhatsApp que si m'hi arribo tinc la cervesa pagada, així que no m'ho penso dues vegades i retorço el puny del gas. Dinar amb bona companyia a la vora de la mar es imperatiu. La cervesa és opcional, però també me la prenc.
Havent dinat relaxadament amb els bons amics, després del cafè, amb el cul una mica quadrat però més content que un gínjol, m'acomiado i em poso de nou en marxa.
